2ª PART

“Avui el dia té gust de vacances. Bicicletes amb pedals accelerats esmorteeixen la buidor inquietant dels darrers dies. El paisatge recupera certa normalitat i sembla que ens conformem a formar part d’un nou escenari imposat per un virus que es manifesta en cada gest, en cada salutació esquiva, en cada conversa fugissera. Envejo criatures que corren desbordades i el xipolleig procedent d’una piscina particular que ha obert temporada. És impossible no pensar en les vacances que, com totes les viscudes fins ara, seran especials. En un món en què hem acabat transformant els desitjos en partícules de possessions inherents a l’ésser humà aconseguides a còpia d’intercanviar temps per diners, les vacances són un oasi enmig de la follia, el desig més esperat de l’any, per legítim i autèntic. He après a gaudir de la primavera des de la finestra i m’aferro a la idea que l’estiu no serà igual. Algú diu que ens han robat la primavera i jo m’exclamo de descobrir-la nostra: la percebo intensa, capaç de desfermar els sentits d’estímuls insòlits. No hi ha primavera perduda ni vacances més merescudes que les que aquests dies gaudeix el planeta, que descansa en un bell balneari tot esperant que l’estada sigui llarga.”

La millor manera d’iniciar aquesta 2a part de les meves #fotosconfinades és amb aquest text del llibre de l’Alba Llobet Estévez “Un confinament a Igualada” que no us podeu perdre. L’Alba, amb els seus textos retrata a la perfecció les seves vivències i sentiments durant el confinament viscut a Igualada, el primer gran focus de Coronavirus a Catalunya.

Com us comentava a la 1a part, jo, que també sóc igualadí, vaig intentar fer una mica com l’Alba amb les meves fotos i les músiques que més m’agraden. Com que no sé escriure, les cançons i les seves lletres, mariden amb les imatges per explicar també les meves vivències i sentiments.

Us convido a recordar-ho…

Per facilitar-vos la feina, he creat una llista a Spotify amb totes les peces musicals, per anar-hi podeu clicar aquest enllaç:

02/05/21

Volver, si us plau, cantada per l’Estrella Morente!

“…Y aunque no quise el regreso

Siempre se vuelve

Al primer amor

La vieja calle

Donde le cobijo

Tuya es su vida

Tuyo es su querer

Bajo el burlón

Mirar de las estrellas

Que con indiferencia

Hoy me ven volver

Volver…”

Tornar als teus vells carrers, trepitjar la Plaça, no és una mica com retrobar un primer amor?… La Plaça m’esperava amb un regal inesperat, una llum esplendorosa que he intentat captar. Buff!!! Quin moment!!!

Per fi podem sortir, ni que sigui per una estona, de casa! Quines ganes tenia de tornar a passejar amb la meva amiga Canon!!!

Els carrers ja noten el caminar de la gent i jo, no puc treure els ulls d’aquest meravellós regal de llum, mentre xiuxiuejo The blower´s daughter del Damien Rice.

“And so it is just like you said it would be
Life goes easy on me
Most of the time
And so it is the shorter story
No love, no glory
No hero in her sky

I can’t take my eyes off of you…”

Contrast! Com m’agradava cercar-lo quan, fa uns anyets, pintava aquarel·les!, Una aquarel·la no era bona si no tenia un marcat contrast de llum, no sé si és veritat, però sempre ho havia pensat així… Avui, aquesta llum de final de tarda em facilita obtenir aquest contrast als balcons del carrer de l’Argent.

Diamonds and rust. Dissabte el gran Sanjosex la recomanava al Via Lliure de Rac1. Deia alguna cosa com que amb aquesta cançó, la Joan Baez li fotia una esbroncada al Bob Dylan. La cançó és molt bona i els personatges devien tenir una època de contrast o potser, de marcats contrastos…

“…You who are so good with words
And at keeping things vague
‘Cause I need some of that vagueness now
It’s all come back too clearly
Yes, I loved you dearly

And if you’re offering me diamonds and rust
I’ve already paid”

03/05/21

Avui sí que he fet cas al despertador i he pogut aprofitar l’horeta que ens deixen de pati al matí. Si ahir vaig fer carrers, avui tocava natura. Res, baixar de pressa al Rec, seguir cap a la zona del riu Anoia i de seguida et topes amb una mica de verd i algun color més. A més, si passes a l’altre cantó de riu pots gaudir d’Igualada, amb una vista espectacular.

Sabia que el nostre terme municipal era molt petit, però no m’havia plantejat mai on acabava. Al migdia m’he assabentat que si travesses el riu Anoia, ja ets a Montbui. De fet si ho penses una mica és bastant evident, oi? Sap greu, però més d’un i de dos hem fet aquesta petita trampa i, com diu el Jorge Drexler, hem anat Al otro lado del río

“…En esta orilla del mundo
Lo que no es presa es baldío
Creo que he visto una luz
Al otro lado del río

Yo muy serio voy remando
Muy adentro sonrío
Creo que he visto una luz
Al otro lado del río…”

004

No sé, a vegades ens costa dir-ho als igualadins, però jo sempre ho he tingut molt clar. QUE BONICA QUE ÉS IGUALADA!!! Com diu el Bruce, My hometown

Montserrat és com l’escultura del centre de Catalunya. Et moguis per on et moguis ella no vol pas amagar-se així, la podem observar des de tots els punts de vista possibles. Com tota escultura de gran categoria, llueix miris des d’on la miris. La nostra, potser no és una vista tan bonica com la que veuen des de Manresa, el Bruc o els Hostalets de Pierola, però és una bona vista, que carai!

Amb aquestes flors grogues davant, només li podia cantar una mica de Manel

“…Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d’aquest racó,
que els guerrers s’avorreixen si no hi ha una mica d’acció.
Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor
i que on t’enterri una bona gent hi creixerà un roure fort.
I és quasi entranyable que oblidis tan ràpid que sempre arriba el moment
quan s’obre com una flor groga el penediment.
Si ho saps com si totes les bruixes del món t’estiguessin llençant un conjur,
una rima ancestral que et farà recordar que ho tenies,
que jo creia en tu…”

04/05/21

Una altra de les cançons que va recomanar Sanjosex a Rac1 és Tanca la porta del Jaume Sisa. L’he escoltada i de seguida se n’ha anat a la meva llista d’Spotify, és preciosa.

El fet de poder sortir una estona de casa és una mica com tancar la porta sense mirar enrere i retrobar l’alegria de viure, i més amb aquests intensos blau de cel i vermell de les roselles. Que estrany que m’agradin el blau i el vermell junts…

“…Quan amb el temps has perdut la il•lusió
i se’t menja la tristor
de les cançons de Nadal,
de la infantesa el regal,
el pessebre al menjador,
fotos a l’aparador.

Crema els llibres i les postals,
posa un vinil i deixa’l girant,
tanca la porta sense mirar enrere,
llença les claus al fons del mar.

Retrobaràs l’alegria de viure
despullat de la ficció,
la nostàlgia i l’enyor.
Descalç per l’herba riuràs com un boig
ebri d’oratge de neu i de sol…”

Veig els meus reflexes als quilòmetres de vidre dels locals de la plaça on només fa tres o quatre dies fèiem una cosa tan simple com un bon ginet. I és així, tot i el contacte amb el carrer i la natura que m’ha donat una mica d’un nou aire fresc, aquest final de tarda m’ha fet tocar de peus a terra i  m’ha recordat on som…

I que ens toqui el sol, que bo que és el Xarim Aresté

“…Quilòmetres de vidres dintre meu
tots ells explotant alhora,
alhora que els teus.

Jo sempre vull donar l’esquena al vent,
però no sé trepitjar la terra.
Hi ha tanta terra…

…Vull estimar-nos.
Vull estimar-nos i que ens toqui el sol.”

Que estrany que és el Rec quan, com diu Jarabe de Palo, el Agua no está cerca…

“…¿Cómo quieres ser mi amiga?
Si por ti me perdería
Si confundo tus caricias
Por camelo si me mimas

Pasión y ley
Difícil mezcla
Agua y sed
Serio problema

Cuando uno tiene sed
Pero el agua no está cerca
Cuando uno quiere beber
Pero el agua no está cerca…”

Vaaaa! cap a casaaa!!! que avui estic abusant del temps que ens donen. Saps què?, i si passo un moment per cal Font? Total, 10 minutets més… Aquests dos nens anaven ràpidment amb el patinet però encara els he pogut captar amb la Canon, eren una espècie de pedres rodants o, potser si ho pensem bé, la pedra rodant sóc jo… Per cert, em quedo amb l’original del Dylan

“…When you ain’t got nothing, you got nothing to lose
You’re invisible now, you’ve got no secrets to conceal
How does it feel, ah how does it feel?
To be on your own, with no direction home
Like a complete unknown, like a rolling Stone..”

05/05/21

Passejant per Plaça he jugat a captar el reflex de la Senyera de l’Ajuntament a les finestres. Després de tant temps tancat a casa m’ha vingut al cap la gent que no gaudeix de llibertat i, sobretot la gran injustícia que pateixen els nostres Presos Polítics. Avui més que mai, LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!!!

Que, com diuen els The Beatles, sigueu lliures com un ocell!!!

“…Free as a bird
Home
Home and dry
Like a homing bird I fly
As a bird on wings

Whatever happened to the life that we once knew?…

Qui arriba abans, la primavera o les orenetes?

Prop del Rec les he vist volar lliures, potser alguna era l’A andorinha da primavera dels Madredeus

“Andorinha de asa negra aonde vais?
Que andas a voar tão alta
Leva-me ao céu contigo, vá
Qu’eu lá de cima digo adeus
ao meu amor…”

012

“…Ara tota una vida
resta en un traster llogat
on els rams de clamídies
es panseixen, oblidats.

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra…”

Aquest vespre quasi nit, tot caminant pel Rec, als auriculars sonava Manel. Potser escoltava Ràdio Capvespre…

06/05/20

Això de sortir a buscar fotos a vegades t’obsequia amb sorpreses agradables. Aquest any he tingut el privilegi que els Gèls em proposessin una foto com a portada d’una cançó seva a l’Spotify. La cançó en qüestió és tan bonica que és s’anomena Maku. Ara quan arribi a casa la tornaré a escoltar…

Gràcies Gès&Cels!!!

014

Una mica d’Animal Salvatge de Sanjosex

015

“Et miro i no se què ets
Potser un animal salvatge
Que t’estires al meu llit
Només per poder mostrar-te
Et miro i no se què ets, no
Un misteri que em reclama
Una vida en endavant, sí
Una terra solitària

En les ombres de la nit
Un paisatge m’acompanya
Jo m’estiro al seu costat
Esperant la matinada…”

“Quin dia feia, amics!
Quin dia feia, amics…

La dolça Adela va venir amb el mapa d’un lloc nou per descobrir
Amb les claus d’una moto que ens deixava el seu veí…”

Quin dia feia, amics!…”

Guau!!! Quin cel avui!!! Passejar la Canon va bé per d’aquí un temps poder-vos dir, com diuen els Manel, Quin dia feia, amics!!!…

NOS (ALTRES)… la clau de la convivència la tens tu Així s’anomena aquest conjunt de dues escultures que, com totes les de l’admirada Teresa Riba, són meravelloses.

Potser un món millor és possible, depèn de tots nosaltres, ho imaginem?…

“Imagine there’s no heaven
It’s easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people living for today…”

Imagine, us proposo la versió del Jack Johnson.

.

07/05/20

Som-hi! Com cada dia a aquesta hora és hora de sortir una estona i per no variar, amb l’amiga Canon… També per no variar, enfilo la Rambla, carrer Garcia Fossas i carrer Nou on, com diu el Mazoni, et pots topar amb molta Natura morta

“Es desperta tossint com cada matí
I s’activa el sensor d’un canari de plàstic
Que canta melodies italianes del setanta
Ulls vermells, bec automàtic
De peu, per esmorzar, un trist tros de pa
Recorda aquells dies quan berenava gintònics
Però res desapareix, només canvia d’aparença
Ara compra animals pel seu zoològic

Cocodrils d’espuma…”

018

Baixant direcció al riu m’aturo un moment per la zona del Museu. L’imagino fa anys en plena activitat i recordo el dia que van venir Pegasus a actuar i aquell moment màgic quan va sonar el Rondó de les màquines. Va ser com si l’edifici recuperés per un instant la seva joventut i el seu ritme trepidant.

“T’hauria de dir el que vols sentir
hauria de fer el que tothom espera de mi
però de sobte el sol per
fora un gran núvol
i la tarda esclata
com si fos un matí…”

Ja sóc a La zona del riu Anoia i, torno a creuar-lo buscant bona vista. La tarda esclata com mai i ho fa a ritme dels Mishima

“I used to rule the world
Seas would rise when I gave the word
Now in the morning, I sleep alone
Sweep the streets I used to own…”

Caminar una mica cada tarda i topar-te amb les roselles, i amb la Tossa al fons, et fa cridar ben fort allò dels Coldplay que sonava aquell any màgic del Pep. VIVA LA VIDA!!!

“…Posa el cap
A la meva falda i deix la meva mà
Expolsar els fantasmes
Que t’amoïnen i t’espanten
Tanca els ulls, que jo et vigilo des d’aquí

Dorm tranquil·la i digue’m bona nit
Deix que et porti en braços fins al llit
Jeu ben a la vora
Saps que no estàs sola
Mentre et dic, a cau d’orella, bona nit…”

Per avui ja n’hi ha prou, Bona nit! I si ho canta la superveu de la Maria Rodés, millor…

08/05/20

Quantes fotos hauré fet a Montserrat? I quantes en falten? Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida… Mishima.

 “Qui n’ha begut en tindrà set tota
la vida. Qui ho ha deixat
ja no suporta el pas dels dies.
Enganxa més que l’heroïna,
i es tan eficaç, tan eficaç com
l’aspirina.
Diu que et transporta a un altre
planeta, t’inflama el cor amb
mil somriures i del cel fa caure
espurnes d’or per cada moment
que tornes a viure. …”

023

“I don’t care if Monday’s blue
Tuesday’s grey and Wednesday too
Thursday, I don’t care about you
It’s Friday, I’m in love
Monday you can fall apart
Tuesday, Wednesday break my heart
Oh, Thursday doesn’t even start
It’s Friday, I’m in love…”

Amb aquests verds i vermells tan intensos, és impossible no estar enamorat, i més si és divendres… The cure

“Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent…”

Potser no són els capvespres més agradables de les nostres vides, però si vas a buscar les lluminoses postes de sol d’aquests dies i, com vam fer ahir, els poses música de Els Pets amb les millors veus del País, els vespres són de categoria. Els Pets afinats, com amb el formatge fan els amics de Xerigots, pel Roger Mas, sonen millor i fan del vespre un Vespre sublim…

“You say you want
Diamonds on a ring of gold
You say you want
Your story to remain untold
But all the promises we make
From the cradle to the grave
When all I want is you…”

Camí cap a casa li he volgut cantar U2 al meu Rec estimat. All I want is you

Avui estic aprofitant al màxim, però temps encara per parar un moment a Plaça. Dues noies xerren tot arreglant el món fent que, un carrer Santa Maria buit, agafi més perspectiva. Ostres, quasi no es veu ni una ànima!, i pensar que un divendres qualsevol tot estaria bategant amb mig Igualada fent la copeta a les terrasses… M’adono de com un virus desconegut ho pot canviar tot en un moment, en definitiva m’adono de, com diu l’Sting, com en som de fràgils…

“…On and on the rain will fall
Like tears from a star
Like tears from a star
On and on the rain will say
How fragile we are
How fragile we are…”

028

M’encanten les portes antigues del Rec. No creieu que, com canten els Sopa de Cabra, els encantaria poder tornar enrere?…

“…Són germans d’un camí que no ha tingut mai sortida ni final,
saben bé que el futur és la foscor i que el negre és el color
d’una bandera, bruta i plena de sang, que els hi han posat a les mans
però no es rendeixen, somien il·lusions fent himnes de cançons i criden.

Podré tornar enrere quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrere quan sigui massa tard.”

029

Massa fotos, massa dies seguits i als mateixos llocs!!! A vegades t’agafen aquestes manies però bé, bon moment per pensar a fer coses diferents. I si fem blanc i negre i als Pals i torres d’electricitat?… Som-hi! 

Temps per recuperar una de les més boniques de la gran Companyia Elèctrica Dharma, Catalluna. Ei!!! Que a més de l’ultra coneguda La presó del rei de França en tenen moltes més!!! Aneu baixant que alguna més trobareu…

“Se m’emporta el riu i no t’he dit adéu

Queden enrere les cases entre els canyissars
amb roba estesa als balcons que mai veuré assecar
Se m’emporta el riu i no t’he dit adéu
i és el que em sap més greu…”

Cada dia passo per sobre del riu i encara no ho havia aprofitat! Per si algú pateix (Llangu & Gorka ja sé que vosaltres no… hahahahahahaaaaa!), hi ha un petit pas i El riu no se’t pot emportar, tal com diu el Mazoni

Segueixo, ara en tinc ganes i no abandono el blanc i negre. Perquè no aprofitar un Cel Clar com el que li agrada al Ferran Palau?…

“Què faig si m’ofega la calma?
Necessito explicar-t’ho a tu
Me’n vaig però no puc anar gaire lluny

Cel clar, surto fora de casa
Que cau a trossos al meu damunt
Perdut acostumo a trobar-te a tu…”

Això sí, amb el blanc i negre no us podria mostrar l’intens verd de la primavera, torno doncs al color i així us l’intento mostrar. Ja us deia que la Dharma en té moltes i ara en sonarà una altra… Amb el vent que fa aquesta tarda, les espigues volen ballar les Danses ètniques. Quin gran disc Homenatge a Esteve Fortuny!!!

“Oh, my life is changing everyday
In every possible way
And oh, my dreams
It’s never quite as it seems…”

Dreams de The Cranberries no podia faltar. Com els colors d’aquesta primavera, genial!!!

Pujo a la muntanya del Pi- Si mai voleu veure la millor vista d’Igualada, ara us acabo de descobrir el secret. Està clar que no sóc l’únic a dalt. Molta gent puja cada dia a veure la posta de sol. Un luxe, el Tomeu Penya ho explica molt bé a Arrels

“S’acaba es capvespre i es sol ja se pon
comença sa festa ningú no te son
aquí s’aire té un no sé què diferent
que dóna alegria i noblesa a sa gent.

Ses al·lotes joves bé cerquen renou
i aprenen ses jotes amb so vestit nou
parelles que ballen pes caps de cantons
i fan ximbombades arran des foguerons.

Això són coses que duen arrels
que no canvien i que són nostres…”

Buff!!! Quin dia avui, la Canon treu fum! Temps per tornar a casa, però clar, passant pel Rec és quasi inevitable fer alguna parada. Una mica del bon rotllo de l’enyorat Gato Pérez, qui sap, potser és el de la foto…

“Gitanitos y morenos son los ases del compás
Y en la sangre de sus venas late un pulso ancestral.
Ahora viene este cantante, forastero del sabor,
Que se mira en el espejo del sentir multicolor.

Ahora vengo yo a cantar sereno,
Ahora vengo yo con sabor aunque no sea moreno.
Ahora vengo yo a cantar distinto,
Con mi estilo especial de palabras y ritmo…”

036
037

Pensava que per avui ja n’hi havia prou però es veu que encara faltava una petita parada a la Plaça Sant Miquel i per una mica de The Beatles. Quina tarda més inspirada…

“Try to see it my way
Do I have to keep on talking ‘til I can’t go on?
While you see it your way
Run the risk of knowing that our love may soon be gone
We can work it out…”

10/05/20

Ens hem despertat amb un dia ben “basc”! Per captar-lo millor, potser tornar al blanc i negre i afegir-hi una mica de l’amic Kepa Junkera, Gesala.

038

“…Ó gente da minha terra
Agora é que eu percebi
Esta tristeza que trago
Foi de vós que a recebi
E pareceria ternura
Se eu me deixasse embalar
Era maior a amargura
Menos triste o meu cantar…”

Torno a crear el riu, m’enfilo una mica i veig Igualada. Aquest dia ennuvolat ens vol recordar la tristesa que aquests dies està patint la gent de la meva terra, així que temps pel fado de la veuassa de la Mariza

Plou! Aquesta tarda el Xavi volia sortir a fer fotos però, com em temia, la pluja l’ha espantat. Però tinc ganes de pluja, de reflexos, de tolls!!! Que raru, hahahahahaahahahaaaaaaa!!!

En mig de tot el que estem vivint, moments com aquests em fan sentir lliure, com si estigués fent el que vull. Cantaré Rolling Stones mentre cliquejo per Plaça i voltants…

“I’m free to do what I want any old time
I’m free to do what I want any old time
So love me, hold me, love me, hold me
But I’m free, any old time, to get what I want…”

Guauuuuu!!! No puc parar!!! Em sembla que feia dies que no m’ho passava tan bé, quin putu freaky estic fet!!!

Amb tot, em sembla que El Petit de Ca l’Eril us explicarà el que m’està passant amb les seves paraules…

“…com molt abans somiaves
tan alt que no hi arribes
ningú ens treurà mai les ganes de riure
amb totes les coses
que et fan sentir lliure
amb tan sols aquestes
va la pena viure.”

Ep! Que hi torna! Aquestes gotes de primavera són tan grosses que sembla que quan toquen a terra, la pluja vulgui tornar cap amunt. Escoltarem Pedro Guerra

 “Aunque el mar vuelve nunca es el mismo mar
La tierra nos devuelve otro sol cuando gira
Y todo tiende a huir y vuelve a empezar
Y cambia de impresión cada vez que respira
Y nadie sabe si esta vez es la vez
Y todo lo que un día ocurrió se termina

Y casi siempre todos quieren correr
Pero hay que estar atento porque el mar se vacía
La lluvia nunca vuelve hacia arriba…”

El terra torna a estar eixut, però segueixo amb la mania de buscar reflexos, estic fatal… Quines ganes de tornar a veure les terrassetes de Plaça plenes de gent una altra vegada. Quines ganes de fer uns “tragos” amb vosaltres! Això sí, l’últim ”trago” quedarà sempre per la gran Chavela Vargas

“Tómate esta botella conmigo
en el último trago nos vamos
quiero ver a qué sabe tu olvido
sin poner en mis ojos tus manos
Esta noche no voy a rogarte
Esta noche te vas que de veras
que difícil trata de olvidarte
y que sienta que ya no me quieras

Nada me han enseñado los años
siempre caigo en los mismos errores
otra vez a brindar con extraños
y a llorar por los mismos dolores…”

Vinga, seguim jugant una mica! M’encanten les gàrgoles de Santa Maria, de fet cal dir que el que m’encanta és la paraula “gàrgola” en si, quina sonoritat! Doncs això, que el joc d’aquesta tarda ha consistit a ajuntar els dos nivells d’alçada de les gàrgoles com si només n’hi hagués un. Qui no s‘ho passa bé és perquè no vol…

Posse’m-hi una mica de Tomeu Penya, Maria

“Ets tan dolça,
tan hermosa,
que no trobaré ja mai
un motiu per somiar
amb una cosa més garrida
et daré tot el que tenc
que es qui ho dóna és que estima…”

044

A Igualada tenim el Rec, un barri industrial històric ple d’edificis espectaculars. Del Rec en parlem i en presumim molt, fins i tot tenim dos cap de setmanes a l’any on es realitza una espectacular fira-mercat de roba. Però cada dia que passa, una paret, una porta o una pedra cedeix i, si no posem remei, el Rec a més de ser històric aviat serà història…

Temps era temps del Joan Manuel Serrat amb la versió dels Umpah-pah. La veu del Puntí no us deixarà indiferents…

045

“Temps era temps…
que vam sortir de l’ou
amb l’or a Moscú,
la pau al coll,
la flota al moll
i la llengua al cul,
amb els símbols arraconats,
l’aigua a la font,
les restriccions
i l’home del sac.…”

No és que aquesta foto no tingui uns mínims, és que no en té cap! Però què voleu que us digui, aquest vespre hem agafat una estona la btt i hem ciclat per la tranquil·la Igualada nocturna. Que xulo, hem passat per Fàtima, Sant Jaume Sesoliveres i quan hem passat pel Rec hem anat a cercar una mica de vista a la ciutat. La foto del mòbil és més que dolenta, però havia d’aparèixer en aquest recull. Avui més que mai m’he sentit una mica Flor de nit

“Quan ve la nit, sota la lluna blanca
Totes les flors a contracor es tanquen.
Quan ve la nit, sota la lluna blanca
Sols una flor s’obre de sobte i canta.

Surto al carrer sota la llum de bombetes celestes
I sóc com tu, ciutat del desig, ciutat de la memòria
Blanca de dia, blanca de dia i de nit, vermella.

Sóc flor de nit, sota la lluna canto
Sóc flor de nit, de dia tot són penes
Quan ve la nit, a la ciutat d’ivori
Surten els gats i cauen les caretes…”

12/05/20

Van passant els dies i clar, el verd comença a cedir en favor del groc. Escoltarem Coldplay, escoltarem Yellow

“Look at the stars
Look how they shine for you
And everything you do
Yeah, they were all yellow
I came along
I wrote a song for you
And all the things you do
And it was called “Yellow…”

Els vells Camins aquests dies són nous i ens obsequien amb capvespres màgics, com màgica és la cançó dels Sopa de Cabra

“Camins que ara s’esvaeixen
camins que hem de fer sols
camins vora les estrelles
camins que ara no hi són.

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
per les parets de l’amor sobre la pell.
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
ara són dos fills del sol en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor
camins, somnis i promeses
camins que ja són nous…”

Quina Alegria quan cau es sol de s’horabaixa, i més si l’Antònia Font és interpretada pel Tomeu

“Cau es sol de s’horabaixa
dins s’horitzó
damunt sa mar arrissada es avions.
 
Cau es sol de s’horabaixa
vermell i calent,
me sala i m’arengada sa pell.
 
Es penya-segat
i una pluja suau
de pols estel·lar…”

Avui la llum és espectacle total!! Com dius el Feliu Ventura, Que no s’apague la llum, si pot ser quan la canta amb el Lluís Llach.

“El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s’apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.
Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l’esperança…

…vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.”

051

Avui estic voltant per l’Univers del Ferran Palau. L’havia seguit com a membre dels Anímic però, en solitari no l’havia escoltat massa, qui diu que el confinament no té coses bones?…

“…Ressonen les històries que no m’han passat
Però ja no me’n recordo ni de la meitat
El nostre ecosistema no té gravetat
No té gravetat

Funciono com funcionen els medicaments
Només em necessites una mica més
I demà quan et llevis tot estarà bé
Tot estarà bé

Somio que estem sols al mig de l’univers
I volen orenetes a càmera lenta
I qualsevol preocupació desapareix…”

13/05/20

Ha plogut, quina novetat!… Però avui la pluja ha dit prou aviat i s’està assecant a ritme de Roger Mas

Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d’un món de possibilitats,
de nens podrits per tots els estats.

Els herois antics eren devorats
per voltors amb la mirada trencada.
Els nens es mutilaven els uns als altres
i les postres es fonien amb la nevera oberta.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó…”

052

“…Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom…”

Fa dies que miro el paisatge on hi cerco imatges o, com diu, la gran Pérez Cruz, paraules…

Vestida de nit no podia faltar en aquest recull…

14/05/20

Som-hi! Com cada tarda agafo la Canon i ràpid a aprofitar l’estoneta que tenim i, perquè negar-ho, una estona més… Així que com cada tarda enfilo la Rambla i vinga, a cercar el que surti… Clic per aquí i clic per allà. Ostres, avui no cal anar gaire enllà per cliquejar una mica, la llum de la Rambla és xulíssima!

No és la vida que volem, però vist el que es pot fer, potser és la millor imitació de vida… Farem clics a ritme de R.E.M.

“Charades, pop skill
Water hyacinth
Named by a poet
Imitation of life…”

“When it’s not always raining there’ll be days like this
When there’s no one complaining there’ll be days like this
When everything falls into place like the flick of a switch
Well my mama told me there’ll be days like this…”

No teniu la sensació que cada dia és igual a cada dia? Despertar-se costa després d’apurar la nit abans, treballar, dinar, treballar i, l’estona bona, sortir a passejar i trobar-te els habituals que passegen i que t’alegren el dia. Potser no plou cada dia, però ja hi torna i, em sembla que la pluja cau a ritme de Van Morrison.

Days like this

“…Busco ideals que he après
Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
Tot això no m’ho havien explicat

Busco un vell corriol on jo de petit jugava
Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu

Enyoro un temps mai viscut
Que em van explicar de petit a casa
Enyoro un lloc que potser era una país
Però ara veig només
Un piló de gent fent cua.”

Estimat Sanjosex, potser a Igualada el nostre Corriol és el Rec…

Darrera llum de tarda perfilant Santa Maria.  Anem a ballar The Cors&Bono en aquest cel ple d’estrelles blaves…

“Dancin’ where the stars go blue
Dancin’ where the evening fell
Dancin’ in your wooden shoes
In a wedding gown

Dancin’ out on 7th street
Dancin’ through the underground
Dancin’ little marionette
Are you happy now?

Where do you go when you’re lonely
Where do you go when you’re blue
Where do you go when you’re lonely
I’ll follow you

When the stars go blue, blue…”

057

Enfilo la Rambla, torno tard quan la nit ja va caient i Els Cotxes et refreguen al passar. A casa escoltaré U-Tòpics tot sopant…

“…Màquines que no paren,
homes programats
pugen les escales cridant.
-Estem bojos o què,
cridarem |’autoritat.

Estem bojos o que,
deixeu-nos ja d’emprenyar.

Què vols que hi faci
si t’has quedat penjat.
Què vols que hi faci
si ja no vols lluitar.
Que vols que hi faci
si els cotxes et refreguen al passar…”

15/05/20

Modernisme o modernor? Jo sempre Modernisme!!! Sempre??? Bé, si l’antena moderna busca el Lou Reed i el seu satèl·lit d’amor, sobretot quan la canta amb els U2, puc aparcar el Modernisme. Ei, però només per un moment, eh…

“Satellite’s gone up to the skies
Things like that drive me out of my mind
I watched it for a little while
I like to watch things on TV
Satellite of love…”

059

Ja torno a ser a la zona del riu, quina novetat! Mentre miro i remiro on fer un dels meus clics torno a pensar que ja ho tinc tot vist, que ja no sé on cliquejar… Potser aquests dies de paranoies i maldecaps s’estan fent massa llargs i ja em bloquegen el cap!!!…

Mentrestant, Montserrat segueix allà tranquil·la. Potser el Xarim Aresté té tota la raó quan diu que A l’Univers li sua…

“Junts, vàrem començar-ho junts.
Sempre esperant la gran hòstia,
sempre volent estar a punt.
Farcits de fatigues i d’amor
sempre tan atents a la cosa,
sempre vigilant el forn. 

Paranoics preciosos
per a qui ploureu?
Tan bé i tan bonic…
a l’Univers li sua…”

El cel amenaçava i, per ser original, ha deixat anar una mica d’aigua. Bé! Més temes per trobar fotos!!!… Pujo ràpididament cap al centre, m’agrada que plogui, però si la cosa es posa seriosa millor estar al costat de casa. Veig que l’aparcament de bicis agafa una perspectiva divertida amb el campanar al fons. Clic!

Ja només cal buscar-li una cançó bonica a Santa Maria. Què me’n dieu de Santa Maria de Feira? Devendra Banhart

“Pensando cada día, cada hora
Pensando en ti
Caminando, mi cesta llena de moras
Son para ti
Temprano por la tarde y por la noche
Sueño de ti

Comiendo pera
En santa maría de la feria
Que placer
La gente buena solo goza nunca hay pena
Pa’ que sufrir
Jugando en el mar, en la arena
Viviendo así…”

La pluja a Igualada és morada, i és que no puc evitar pensar en els meus. Visca els Moixiganguers! Vinga, Repte!!! A veure si sé captar una mica de Purple Rain? El final de dia crec que em pot ajudar i si ho aconsegueixo potser seré el nou Prince d’Igualada, hahahahahahaaaaaaaa!!!…

“I never meant to cause you any sorrow
I never meant to cause you any pain
I only wanted to one time to see you laughing
I only wanted to see you
Laughing in the purple rain
Purple rain, purple rain…”

062

Us he de confessar un secret, avui no estic massa de bon humor. 15 de maig! Ostres, tocava estar voltant amb l’amic Joan en un dels nostres viatges freaky-sorpresa!!! Quina ràbia!!! Seríem a França, a Itàlia, a Grècia,…? O potser seríem a ses Illes escoltant un concert del Joan Miquel Oliver perquè hauríem volat amb Ryanair…?

16/05/20
Poques paraules i molt BruceTunnel of love

“Fat man sitting on a little stool
Takes the money from my hand while his eyes take a walk all over you
Hands me the ticket, smiles and whispers good luck
Cuddle up angel, cuddle up my little dove
We’ll ride down, baby, into this tunnel of love…”

Em sembla que estic esportiu, vaig a fer una mica de Camino de Santiago a ritme de U2, Walk on

“…Walk on, walk on
Stay safe tonight
You’re packing a suitcase for a place none of us has been
A place that has to be believed to be seen
You could have flown away
A singing bird in an open cage
Who will only fly, only fly for freedom
Walk on, walk on…”

Per molta bici estàtica que faci a casa, no estic per molta estona de Camino així que, per variar, me’n vaig cap a la zona del riu. Intento pillar un gos jove que brinca per un camp de cereals.

Ja ho sé, la foto està moguda i no té els mínims. Necessito millorar i molt, però carai com brincava la bèstia… Deixaré la foto igualment, si no, no podríem escoltar Corren dels Gossos

“És tard, no sé quina hora és,
però és fosc fa estona
És fàcil veure que no hi ets
ni un paper, ja poc importa
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van.
I ploren, ploren per els carrers, ploren
com gotes d’aigua s’enyoren, aquells que ja no es veuran…”

Quin cel més ben parit! Per explicar-lo intento incorporar algun element que mostri la mida dels nuvolots que hi ha. Una torre elèctrica que podria tornar a ser de la Dharma em va perfecte. Remembrança

“…Kantuz izan dirare ardura ene lanak
Kantuz bildu izan ditut aldeko lagunak
Kantuz eman daiteke obra gabe famak
Kantuz hartuko ahal nau gure lur amak
Kantuz eman izan dut askotan berria
Kantuz gustatu izan zait erraitia egia
Kantuz eginez gero mundura sortzea…”

El que el Benito Lertxundi fa cantant és el que jo intento fer fotografiant… Kantuz seria, en el meu cas, Fotografiantuz… ja fa dies que estic fatal… hahahahahahhaahahaaaaaaa!!!!

“Una a una les estrelles
Una a una iran caiguent
Poc a poc quedarà fosc
El firmament
Una a una les ideies
Que ara ens marquen el camí
Aniran quedant enrere
I sense sentit…”

Les estrelles, com m’agraden les noves de Sanjosex!!!

17/05/20

Si l’amor és un vestit vermell, potser és una rosella, oi?… Escoltarem Maria McKee, If love is a red dress

“…If love is shelter
I’m gonna walk in the rain
You were my angel
Now, you are real
So like a stranger
Colder than steel
The morning after
Know what you’ll bring
If love is a red dress
Well, hang me in rags…”

Intento passar pel supermural de la Núria Riba molts dies per baixar cap al Rec i cap a la zona del riu. No sé, com us ho puc dir, em fa pensar que tot i que ara es veu molt lluny la tornada als castells, els Moixiganguers d’Igualada som aquí i, quan sigui possible hi serem encara més i a més hi serem amb les mateixes o més ganes de sempre.

Passar pel mural un diumenge de maig al migdia et transporta a sortir de casa a mig matí i… bé, tot el que diuen els Strombers

“Sortint de casa a mig matí
Pantalons blancs i camisa
Amb la faixa sota el braç
I a la cara un somriure

Arribo al mig de la plaça
L’emoció aquella m’abraça
I m’hi busco el meu color
Tothom s’enfaixa
S’està montant la pinya
Em poso al meu lloc

I un dels més petits
És el més alt del món

I toca el cel amb la mà…”

I vinga, i anar fent clics per Igualada… Perquè tot fent clics són molt millor totes aquestes estones, però també perquè vull estar actiu i així, el dia que tornem a plaça hauré pogut certificar que he pogut seguir assajant a la meva manera i segur que així surten millors imatges. Esperarem a ritme, i quin ritme!, dels Mumford&Sons, I will wait.

I sabeu què! Com que és diumenge migdia, me’n vaig cap a Plaça!!!…

“…These days of dust
Which we’ve known
Will blow away with this new sun
But I’ll kneel down
Wait for now
And I’ll kneel down
Know my ground
And I will wait, I will wait for you…”

“Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra…”

Aquesta tarda no és una tarda qualsevol. Demà serà un dia diferent, segur. Avui més que mai estic molt content d’aquestes estones de voltar i voltar, de caminar i caminar i, de fotografiar i fotografiar. Com em repeteixo, oi?… Però sí, què carai!!! Estic molt content de, com diria Espriu en boca del Raimon, poder dir que He mirat aquesta terra

I sabeu, QUE BONICA QUE ÉS AQUESTA TERRA!!!

073

18/05/20

Avui no és un dia qualsevol, ja que les terrasses dels bars poden obrir, amb restriccions, però poden obrir, finalment. El meu retrobament amb tot plegat no pot ser un altre que a El Cafè de l’Ateneu on el Cinto i la Pilar sé que compliran amb totes les mesures de seguretat i més. Passo a mitja tarda a fer un cafè amb llet. Fa un dia espectacular, amb un cel blau intens i no puc evitar fer foto amb el macro del mòbil. 

Crec que ja sóc dels que sabia apreciar com de bones són les coses senzilles, però tinc clar que a partir d’ara potser ho sabré apreciar encara més. Qui ho havia de dir que això de fer un simple cafè a mitja tarda era tot un luxe…

Possem-hi música? Fa uns anyets, vam decorar les parets de El Cafè de l’Ateneu amb uns textos que el meu amic Ricard va dissenyar amb el seu bon fer habitual. Crec que va quedar molt ben parit i va agradar molt. Un dels diàlegs parlava de què ja eren les quatre-i-deu, i és que el Ricard és una mica fan de l’Aute

“…¿Quieres helado de fresa
O prefieres que te pida ya el café?
Cuéntame cómo te encuentras
Aunque sé que me responderás: “muy bien”

Ten, esta foto es muy fea
El más pequeño acababa de nacer
“Oiga, ¿me trae la cuenta?”
“¡Calla!, que fui yo quien te invitó a comer”

No te demores, no sea
Que no llegues a la hora al almacén
Llámame el día que puedas
Date prisa que ya son las cuatro y diez.”

074

Torn per la Canon i per la visita als llocs que ja m’esperen com cada dia… A la ronda del Rec veig que alguna cosa ha canviat. On és tota la gent que caminava i caminava?, i els runners? i els ciclistes?… Una estona després passo per la Plaça i trobo una immediata resposta…

Entrem en aquella nova normalitat que ara està tan de moda anomenar… Per explicar-vos què vol dir aquesta “nova normalitat” deixaré que us ho expliqui el gran Mazoni, i és que no n’hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria!!!

“…Si quan la veus l’únic que et passa és que tens ganes de plorar
Hi ha alguna cosa dintre teu que et xucla la poesia
Si per voler-ho tot, t’has de quedar sense tu
No és tant voler sinó saber a què renuncies

Hi ha algú que em pugui dir com sortir d’aquest torbament
Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?
No som memòria ni trajectòria tan sols un punt aïllat
No n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria
No n’hi ha prou amb la felicitat exigim eufòria.”

Ja és negra nit i crec que ja és hora d’anar cap a casa. Mirant pel Correló de la Rambla veig un grup de jovent que, en veure’m amb la Canon, em demanen foto.

La sensació del dia d’avui és que per molta gent, Tot torna a començar. Jo només espero que aquest començar no sigui un començar massa intens i no tornem a anar malament. En fi, són coses que ja veurem en els pròxims temps. De moment, només em queda escoltar una mica de Mishima

“…quan recuperis tots els fragments
d’aquest naufragi que és la memòria
d’aquests parracs ja no en direm corbates,
i d’aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l’udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar…”

076

19/05/20

Tornem al blanc i negre. Aquest arbre de la zona del riu Anoia m’ha fet pensar en Joshua tree i U2. Començo a entendre el perquè de què m’agradi fer fotos i fotos. I still haven’t found what I’m looking for

“I have climbed highest mountains
I have run through the fields
Only to be with you
Only to be with you
I have run
I have crawled
I have scaled these city walls
These city walls
Only to be with you
But I still haven’t found what I’m looking for…”

077

“No hi ha una sola manera
de saber que plou
No hi ha una sola manera
d’estar sol
No sé com et vaig perdre
ni per què de sobte 
en vas tenir prou
No hi ha una sola manera
de demanar perdó…”

A vegades ho pot semblar però, com diuen els Mishima, crec que no hi ha Una sola manera

.

078

“Hi ha un home que ha marxat de casa
que no ha acceptat la rendició
un home en braços del seu àngel
hi ha algú que ja ha vençut la por.

Un home agafa una guitarra
un home llença un crit al vent
un home mira el buit i salta
hi ha algú que ha ja burlat el temps.

Seguirem somniant
escoltarem la llum
mentre el món es mou dins els teus ulls…”

Aquest capvespre que a mi em porta a un quadre del Modest Urgell, és bon moment per agafar perspectiva i recordar la molta i molta gent que ens ha deixat.

Seguirem somniant, Sopa de Cabra

28/05/20

Els dies passen i podem anar fent no tot el que voldríem, però sí moltes més coses de les que fèiem. La copeta de tarda i altres històries estan substituint les tardes de fer fotos. Després de molts mesos d’inactivitat torno a anar en bici. Avui estic molt content d’haver arribat ja a la Tossa. La pujadeta m’ha matat una mica, però he arribat que és el que compta. Gràcies, Roger per saber sempre tots els camins i rutes!!!

Heu sentit aquella sintonia que posen pel Tour els locus de Rac1? La Vuelta a Francia dels The Rocking Boys. Molt catxonda, hahahahahahaaaaa!!!

01/06/20

Aquesta bici del Rec amb maiot groc incorporat m’ha fet pensar en les moltes nits que acabo a Teledeporte o a Esports 3 on repeteixen esport d’anys enrere. He vist el Tour del Perico, algun de l’Indurain o l’Amstrong, per cert quan dòping circulant en bicicleta i nosaltres sense saber-ho… També he vist bàsket dels 80 i el que més gràcia m’ha fet, alguna Copa d’Europa dels grans Folguera, Santi Carda,… com diu el Loquillo, Memoria de jóvenes airados

 “…Nosotros que estamos siempre alerta
Marcamos la diferencia
Sin haceros reverencias
Vivimos, caminamos sin aliados
Amamos como soñamos
Soñamos siempre armados

Memoria de jóvenes airados
Vive al norte del futuro
Y al sur de la esperanza
Cautivos, en reinos conquistados
Donde habitan los silencios
Donde ya no queda nada

Memoria de jóvenes airados…”

“…Aldapan gora, pausorik pauso
Aldapan behera, auzorik auzo
Gaztainondo ta pago
Eskultura arraro
Kaleak edo mendiak zerk galtzen gaitu gehiago?
Aldapan gora, pausorik pauso…”

Caminant pel Rec em debato entre carrers o camps, muntanyes. On m’ho he passat més bé aquests dies? Que difícil… El camp és aire lliure, extensió, però la ciutat té petites joies com el Rec… Deixem-nos d’històries i quedem-nos amb les dues coses i amb Huntza, Aldapan gora. Si aneu a can Youtube i mireu el vídeo de la cançó veureu que ben parit és el meu poble estimat d’Euskadi, Mutriku

082

“Just think of all those hungry mouths we have to feed
Take a look at all the suffering we breed
So many lonely faces scattered all around
Searching for what they need
Is this the world we created?
What did we do it for?…”

Is this the world we created? Queen

083
084

Aquesta llibertat que, ara més que mai sé apreciar, de caminar pel Rec tot fent clics et fa recordar avui una altra vegada que molta gent no la pot gaudir. I sobretot et fa pensar amb la gran injustícia dels nostres Presos Polítics.

Libertad, de l’Andrés Calamaro

“Creo que todos buscamos lo mismo
No sabemos muy bien qué es ni dónde está
Oímos hablar de la hermana más hermosa
Que se busca y no se puede encontrar

La conocen los que la perdieron
Los que la vieron de cerca, irse muy lejos
Y los que la volvieron a encontrar
La conocen los presos
La libertad…”

02/06/20

Ja són habituals les copetes a Plaça aquests dies amb la Colla del Ghetto. Tinc la sensació que a l’aire lliure tot és més segur i la Plaça, ai la Plaça… Que bé s’hi està si a més estàs amb bona companyia! A més, pots anar saludant a la bona gent de Moixis que volta per allà i a qui més hi passa…

La nostra és de les millors places del País, pobre del qui m’ho discuteixi!!!…  M’hauria agradat que l’Aute fes una cançó com li va fer a la plaça Rovira del barri de Gràcia. Com que no vam tenir aquesta sort, sempre que l’escolto penso que la canta a la nostra plaça i així encara m’agrada més la cançó i la Plaça…

“…Plaça Rovira, vella plaça Rovira
del meu barri de Gràcia,
i el meu cor adormit,
plaça Rovira em bategues guspires
d’un foc que ja era cendra…
I, més que fum,
ets tota llum
aquesta nit.…”

Acabem aviat i amb la Canon i, per variar, baixo una estona cap al Rec. Si mai voleu, em podeu acompanyar. Com diu el Dylan, veniu escriptors i crítics i qui més vulgui, i veureu com els temps estan canviant…

“…Come writers and critics
Who prophesize with your pen
And keep your eyes wide
The chance won’t come again
And don’t speak too soon
For the wheel’s still in spin
And there’s no tellin’ who
That it’s namin’.
For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changin’…”

08/06/20

Surto de casa tan tranquil amb un sol espectacular i de cop i volta cau un ruixat encara més espectacular. Ja ho diuen els Mishima, “Sé que no us descobreixo res, però és així com ens Menteix la primavera…”

“…Aquella nit d’abril compartint paraigua sota el xàfec
la vam canviar per mil avorrides tardes l’un amb l’altre
Vam passejar els nostres reflexos pels carrers molls de Barcelona
Ara ens acompanyen com fantasmes que no obliden
ni perdonen
Sé que no us descobreixo res, però és així com ens menteix
la primavera…”

087

09/06/20

Torna a ploure i a fer sol, potser les bruixes es pentinen massa sovint darrerament… A mi m’enxampa escoltant Llach a Abril 74 en la sublim versió de la gran Pérez Cruz

“…Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n’he fet soldat.

I si un trist atzar m’atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat…”

089

Ostres!!! Ens ha deixat el Pau Donés. No és que mai hagi estat un súper fan dels Jarabe de Palo, però les seves cançons enganxaven i, per sort, jo no n’era pas una excepció. A més, el Donés es veia un paiu molt ben parit. Abans de marxar ens ha deixat el que per mi és una de les seves millors peces i que avui passant pel meu raconet preferit de la Rambla no he pogut evitar xiuxiuejar.

Eso que tú me das

“Eso que tú me das
Es mucho más de lo que pido
Todo lo que me das
Es lo que ahora necesito

Eso que tú me das
No creo lo tenga merecido
Todo lo que me das
Te estaré siempre agradecido

Así que gracias por estar
Por tu amistad y tu compañía
Eres lo, lo mejor que me ha dado la vida…”

Si fa una estona a casa cantava Llach en veu de la Pérez Cruz ara, al Rec, canto Llach en veu de Llach

“Obrir els finestrons i esperar un nou dia,
i trobar altre cop entelats els vidres,
com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per a adreçar la vida.

He d’esborrar les nits de ràbia i de feblesa.
He d’esborrar el pensar que sempre ens toca perdre,
mirar molt més enllà d’aquesta boira espessa.
He d’aprendre a lluitar sense tenir cap eina.

I el pas del temps, hores repetides,
va llaurant la pell cada cop menys lliure.
Sense guanyar res, perdre un tros de vida,
i anar cap al llit fent veure que es somnia.

He d’esborrar les nits de ràbia i de feblesa…”

090

“…In the name of love
What more in the name of love
Early evening, April four
A shot rings out in the Memphis sky
Free at last, they took your life
They could not take your pride
In the name of love…”

Què més en nom de l’amor? Els U2 fa molts anys que ho canten perquè fa massa anys que dura la cosa. Aquest 2020 no és pas una excepció i als Estats Units el racisme segueix sent una autèntica xacra. L’assassinat de George Floyd ens ha colpit especialment. Tristament, el racisme és un dels mals d’aquesta merda de societat i és un mal que es reprodueix a tot el planeta. Que desgraciats que som els humans!!!

What more In the name of love?…

Un dia de Maig o Juny…

Crec que ens ha passat a molts aquests darrers mesos d’aquest coi de confinament… Molts ens hem hagut quasi d’inventar activitats més o menys regulars per omplir el dia i fer millor uns temps que esperem no tornin més. Qui no ha fet vermuts virtuals, o ha cuinat més del compte, o s’ha fet més fan encara de les sèries o sobretot, ha fet l’esport que feia temps que tenia abandonat… En el meu cas, a més de les anteriors, fer fotos ha estat una mica molta de la teràpia per anar endavant.

Com canta el gran Sanjosex a Córrer, potser ha estat una forma ben barata de passar pel psiquiatre…

“Sol, així sol no em sento sol
Una forma ben senzilla
De repassar tot un dia
I corrent et sents millor
I respires molt més fort
I pensant en els problemes
Te n’oblides de les penes
Així sol no em sento sol
Si vull agafo drecera
I si vull faig marxa enrere
Una forma ben barata
De passar pel psiquiatre
Corrent quan es pon el sol…”

“El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país…”

Llach, sempre Llach!!!

Crec que sempre ho he defensat, però ara encara me n’he adonat més. Que bonica és la nostra terra!!! No us ha passat una mica que caminant, corrent o fent bicicleta més del que és habitual pel vostre poble o per la vostra ciutat heu pensat allò d’ostres!, és molt més maca del que pensava fins ara! No heu descobert nous racons que mai havíeu vist? El confinament és i ha estat una merda, però crec que ens ha fet estimar més el lloc que habitem. Espero i desitjo que, a partir d’ara el cuidem més, com si es tractés de casa nostra, d’això es tracta, oi?

No m’enrotllo més! Si heu arribat fins aquí, moltes gràcies i espero que ho hàgiu gaudit tant com jo!

Perquè com diu el mestre, el meu país potser és petit, però tan se val, a mi m’agrada així i no sé si en sé o no, però m’encanta fer fotos malalt d’amor pel meu País!!!…

Si hi ha alguna cosa que t'interessa en aquesta pàgina, contacta amb l'autor. Gràcies : )